dijous, 15 d’octubre del 2020

L'avió perdut


L'AVIÓ PERDUT.

Els fets varen passar el dia 9 de juny de 1938, en plena guerra civil, quan al Pla de Martís hi havia un camp d’aviació. Amb una dotzena de bombarders TUPOLEV ANT-40 SB-20 “KATIUSKA o SOFIA” a més dels caces POLIKARPOV I -15 “XATOS” i POLIKARPOV I –16 “MOSQUES”.

Tres bombarders TUPOLEV ANT-40, féient unes maniobres de vol rasant sobre l’estany. La versió oficial diu que un dels bombarders va tocar l’aigua amb les rodes i en perdre el control va caure i es va enfonsar a l’estany, amb el desconcert del moment un altre dels bombarders va tocar els arbres de la riba i va caure en la zona de La Draga. També hi ha la versió més romàntica que va ser una maniobra arriscada com una mostra de galanteig a algun grup de noies que barquejava, els dos bombarders es tocaren de les ales i l’un caigué a l’estany i l’altre a La Draga.
Sigui com sigui a l’estany hi tenim un avió, Ja en aquell temps intentaren treure'l, es diu que varen treure moltes peces del fons de l’estany i que serviren per fer reparacions a altres avions. El que hi ha és el registre de les morts en l’incident: Pere Puga i Ortiz, tinent observador, Manuel Rosal Garcia, sergent metrallador, Benet Ramos Alarcón, sergent observador i Santiago Ramón Prior, tinent pilot.

 46 anys després, el dia 4 de juny de 1984, es va desplaçar a Banyoles una Comissió militar del Museo del Aire de Madrid, en un intent de trobar les restes que segons alguns podria ser l’únic avió que quedaria d’aquest model.
Després de cercar els pocs testimonis que quedaven dels fets, es traslladaren al punt on es creu que hi ha l’avió. En la zona del Cap de Bou, a uns 40 metres de la riba i a uns 10 metres de profunditat, propera a la pesquera la Carpa d’Or. En aquesta primera immersió aconsegueixen treure un tros de planxa d’alumini, que portaren a Madrid a fer-hi les proves pertinents, per confirmar que era de l’avió perdut.

El 24 de juliol de 1984, varen arribar nou homes del sector naval i del centre de buceig de Cartagena, tot i que buscaven un avió no hi havia cap representant de l’exèrcit de l’aire.
Després de tres campanyes d’inmersions, a començaments de setembre de 1985, deixen de cercar l’avió que en la caiguda va quedar molt malmès i els trossos molt escampats, i amb els anys que han passat l’aigua de l’estany ha fet la resta.
Se’n porten cap a Madrid unes quantes peces de planxa, un motor, dos radiadors, diferents aparells de la cabina. Molt poca ferralla per poder reconstruïr l’avió perdut.

INFORMACIONS.
Rebista de Banyoles, números 645, 647, 651, 659, del juny de 1984 al setembre de 1985.
Punt Diari, de 28 d'agost de 1985 al 3 de setembre de 1985.


dijous, 24 de desembre del 2009

La mina de Banyoles




Un dia tot passejant pels voltants de la font de la Rajoleria, vaig trobar-me amb uns forats al terra. Aquests seguien línies rectes, on hi havien crescut arbres. La meva curiositat va portar-me a ficar el cap dins d'un aquests forats i quina va ser la meva sorpresa, he trobat la "MINA"!

Des de feia molts anys havia sentit a parlar de la mina o túnel de Banyoles. Uns deien que anava des del Monestir de Sant Esteve fins al Convent Vell o que unia per sota terra tots els convents amb el Monestir i que així els capellans podien anar d'un lloc a l'altre sense ser vistos. Fins i tot havia sentit dir que el varen construir els moros.

La curiositat per conèixer i saber una mica més la seva història m’ha portat a buscar-la, però les informacions recollides tots aquests anys no sempre han estat del tot certes o no eren prou creïbles.


La meva primera entrada a la mina de Banyoles va ser el 23 de maig de 1989, aprofitant unes obres de les Aigües Potables a la plaça d'en Ges. Les seves mesures són: 1,75 m. d'alçada i 0,75 m. d'amplada, el sostre és amb tres lloses i al seu costat dret hi ha la canalització per l'aigua.

Malauradament aquesta mina ha desaparegut. A primers de 2005, l'empresa d'excavacions Serra de Camós va rebre l'encàrrec de refer el carrer de Sant Martirià, quan era alcalde de Banyoles en Pere Bosch, que és historiador però no pas conservador.

A finals del mes de febrer de 2005, s'estaven fent els fonaments d'un bloc de pisos que fan cantonada amb el carrer Molí Canyer. Allà la mina passa a uns tres metres sota terra.


A la placeta dels Estudis, la mina està del tot destruïda per les obres d'instal.lació de serveis, com l'aigua, llum i gas. En aquesta mateixa plaça, el 2 de setembre de 1998 i al costat del museu Darder, hi havia un pou d'uns 10 m. de fons amb graons oposats per baixar-hi. En la part més alta hi havia una entrada per l'aigua, que venia canalitzada des de la mina. En el centre de la plaça hi havia una cadireta per desviar-la quan convingués.


També vaig veure restes de la mina el 6 de juliol de 2005, davant de la casa de les monges Butinyanes, coincidint amb l'excavació de la plaça Major. Aquí passa pel costat est de la plaça, on hi ha un tall a la llosa, fins al carrer de Girona, on vaig veure les restes el 21 de gener de 1999.


Una altre mina és la que hi ha al carrer Paraireria, visitada el 30 de gener de 1998, en unes obres del gas. Aquesta és més estreta que la del carrer de Sant Martirià, fa 1,70 m. d'alçada per 0,60 m. d'amplada i al seu costat esquerre hi ha un tub de terrissa, per on circulava l'aigua. Aquesta mina també ha desaparegut durant les obres d'aquest carrer els anys 2007-2008.

A l'any 1864, durant les reformes d'ampliació de l'església de Santa Maria, es va desviar la mina que baixava pel carrer de Sant Antoni i estava connectada a la del carrer Paraireria. Ara té una secció de 0,35 m. per 0,70 m.

LA MEVA TEORIA.

Tot comença amb la necessitat d’aigua prou bona per cuinar o per beure. Banyoles va estar molts anys d’esquenes a l’estany. Per això miraren les fonts: primer la font d'en Sala, però a l'estar més baixa que la ciutat s'hauria de portar l'aigua a mans. En segon lloc van pensar en la font de la Rajoleria: aquesta té el problema d'estar a l'altre costat de la riera de Canaletes, i per portar l'aigua s'hauria de construir un aqüeducte.


Al 1734, la canalització ja estava en molt mal estat i la font del Túmul o Condreta, datada del 1442, i situada al costat de l'església de Santa Maria, molts dies no tenia aigua. Aquesta aigua arribava aquí amb tubs de terrissa, per sobre terra.

L'any 1864, durant les reformes d'ampliació de l'església de Santa Maria, es va traslladar la font a la Pia Almoina. Aquí hi havia una font des de l'any 1636, que utilitzava els tubs de terrissa de la mina del carrer Paraireria per portar-hi l'aigua.

A causa del mal estat de la canalització i de les arcades, l'any 1799 es va començar a construir la nova mina. Després de perforar el puig de la Quintana de Palau, baixava seguint el carrer de Sant Martirià, carrer Mercadal, plaça Major i carrer de Girona. A la plaça d'en Ges hi havia un ramal de la mina que baixava pel carrer de Sant Antoni i carrer Paraireria, desviada a l'alçada de l'església de Santa Maria. Després de passar per sota la Pia Almoina, seguia el carrer de Sant Pere fins a trobar el rec Major.

Els nous arcs es construïren seguint el que és ara el carrer de les Arcades (1812), més al nord dels antics arcs. Podem seguir una mica com avançaven les obres per les dates de les fonts. A la font de les Ànimes hi havia una porta d'accés a la mina, amb la data 1800, i a les fonts d'en Ges i de la placeta dels Estudis, construïdes el 1812.

Això no és una ciència exacta, jo no sóc historiador, tant sols afeccionat, per això si algú en sap més li agraïria que es posés en contacte per compartir coneixements.

Per més informació: LA PRIMERA MINA DE BANYOLES(1799 - 1805) Guerau Palmada, 2006






dimarts, 22 de desembre del 2009

Història d'una cigonya.


Hola, sóc una cigonya blanca que un dia de primavera de l'any 2006 vaig néixer en un niu d'algun lloc de Lleida. Com que érem molts germans, em varen portar al centre de fauna salvatge de Vallcalent, on vaig créixer.
Després de un viatge molt llarg vàrem arribar, amb altres companyes, als aiguamolls de la Puda. Som a primers de setembre. Quin mareig, tancades dins la furgoneta.
Per fi tenia una nova casa. Aquesta és petita, però no ens falta de
res, hi tenim aigua i cada dia ens porten menjar. Aquí hi estaré quasibé dos anys, així quan sortim ens quedarem pels voltants i no marxaré cap a l'Àfrica.

Des de casa n'hem vist passar moltes com nosaltres, vénen d'Europa i viatgen cap a l'Àfrica, algunes han fet parada aquí als aiguamolls de la Puda, en aquestes basses, on hi ha molt menjar.
Un dia varen entrar a casa uns homes que ens varen posar nom, des d'ara em diré AOS6. Totes les meves companyes també tenen nom, així quan algú ens vegi podrà saber on hem crescut.
Han passat molts mesos, ens hem fet grosses i fortes. Ara ja ha arribat la primavera, som a l'abril de 2008 i tenim moltes ganes de conèixer la nostra nova terra, ens han dit que hi ha un estany molt gros i que estan fent unes llacunes noves a can Morgat, que hi ha molts camps i llocs on trobar menjar.

Tant de temps dins la nostra casa, no ens atrevim a sortir. La porta és oberta i poc a poc jo i les meves companyes, fem els primers passos i volades en llibertat, sobre aquesta terra que serà casa nostra per sempre.
Algunes volen molt alt fins als núvols, altres es queden a la llacuna. Ens despedim dels qui ens varen cuidar, és hora d'explorar tot aquest territori i paisatge.

Han passat molts mesos des que vaig marxar a conèixer el pais.
Ara a mitjans de febrer de 2009, he tornat i alguna cosa ha canviat a casa meva, hi ha un aviari nou, aquest sí que és maco i a més han pensat en mí: han instal.lat dos nius a sobre.
Des d'aquí animaré a les meves companyes de dins i de fora, ja que la A20X també m'ha acompanyat en el viatge. No ha tingut tanta sort, va conèixer una alemanya, però per problemes amb l'idioma no ha reeixit l'amistat.
No he tornat sol, la meva companya la 8A39 és de Santpedor, la vaig conèixer en el meu viatge, ens hem fet molt bons amics i l'he portat a casa. Aquesta comarca li agrada molt, i el lloc per viure encara més. Així que em poso a treballar, he de fer un niu digne d'una reina, amb moltes branquetes i folrat de palla, que ella és molt exigent.

El nostre amor ha donat fruit: a primers de maig han nascut dos pollets, que en són de macos! Ara pla he de treballar, no puc parar ni un moment de buscar menjar, sort en tinc dels cuidadors de les companyes de l'aviari, que me'n donen una mica.
Els dies passen, ara els pollets ja són més grossos, es poden estar moltes estones sols i podem compartir la feina de buscar menjar.
Però a la vida no tot són flors i violes, un dels nostres fillets ha caigut del niu i s'ha trencat una ala. Quan el cuidador el troba ja és mort.

El temps passa, el nostre fillet que es diu 8A8H "Xiula" ja fa molts dies que va marxar volant cap a l'Àfrica. Ell no ha perdut instint migrador, però la propera primavera tornarà a casa i nosaltres l'estarem esperant.
Cada dia parlo amb les meves companyes de l'aviari, els dic: molt aviat, a la primavera, podreu sortir, recórrer el món i fer com ell, tornar amb una parella i criar. Podreu veure com els vostres fills marxen i esperareu que tornin l'any següent del llarg viatge a l'Àfrica.

A nosaltres ens agrada molt aquest lloc, és a casa nostra, des de fa molts anys, per això ens hem quedat. Si ens respecteu, en poc temps serem moltes més, i podreu gaudir dels nostres vols. Us ajudarem a controlar els insectes i petits mamífers que fan mal als sembrats. Segur que podem conviure tots plegats.